Roth 2006 – El gran dia

Són les 4:00 i sona el despertador. Em llevo sense fer soroll i em poso a fosques a menjar els espaguetis i el plàtan. Torno al llit a dormir una mica més. De com em desperto completament sobresaltat, em descuidava la isotònica de la segona mitja marató que m’havia de portar la Olivia al km 22. Penso que ja ho faré quan em llevi, però així no puc dormir, em llevo, ho preparo i torno al llit. Al cap d’uns minuts decideixo començar-me a vestir i a agafar les coses. Desperto a la Olivia, amb el que li costa despertar-se normalment!!!! Aquest cop ni es queixa i es lleva.

Surto al pàrking de l’hotel, els bascos ja marxen, el Fermin ja no hi es… i el Dani i el Jordi encara no hi son!!! Els pico a la habitació i sembla que gairebé estan. Són les 5 del matí i ja fa sol, increïble! Agafem el meu cotxe els quatre i cap al llac. Ja hi ha cua, aparcar és força complicat, baixem del cotxe, la Olivia anirà a aparcar i nosaltres anem caminant.

Entrem a boxes, l’ambient és inimaginable, hi ha gent per tot arreu, reparteixen de tot per fer soroll, està ple de públic… Ho preparo tot, estic una mica més tranquil, una mica trist perquè no m’he pogut acomiadar de la Olivia, i no se quan la tornaré a veure. Ja ho tinc tot llest, i de cop… alarma!!!!!!! No he anat al wàter!!!!!!! I jo sempre hi vaig abans d’una cursa!!!!!! Aguantaré???? Evidentment no, em venen ganes, això és una crisi, vaig als de plàstic i hi ha una cua de morir-se, que faig? Me la jugo, a la zona de pre-sortida hi ha uns quants i penso que potser allà. Evidentment, no hi ha ningú, tothom porta els deures fets, però tampoc hi ha paper!!!! Finalment trobo un, tot solucionat
Ja no veig a ningú, em trobo al Pablo, ens fem una abraçada i ens desitgem sort. Molt més tranquil em tiro al canal, sóc dels primers en fer-ho, vaig cap a la línia de sortida i em poso per la part interior del canal i a primera fila. Sortida!!!

Començo a nedar a bon ritme, sense cops i sense gent. Confiat en que allà no em puc perdre miro poc per davant i faig unes quantes esses de banda a banda del canal. Al cap de poca estona començo a agafar gent del següent grup, poc després del de deu minuts abans, penso que estic nedant millor del que em pensava. Pel contrari, els del grup de darrera m’agafen força tard. Mitja volta al pont del final, ja porto un bon tros, però no vull mirar el crono. A la tornada m’enganxo al marge del canal, tant que un parell de cops pico al fons. Entre la gent em sembla veure a la Olivia, evidentment no era ella, eren les ganes. No paro de pensar en que no m’he pogut acomiadar. L’únic problema a l’aigua és que la cinta del neoprè se m’enganxa al coll cada vuit o deu braçades, això em posa nerviós perquè no vull aturar-me i no se com solucionar-ho. Arribo al següent pont, mitja volta i cap a la sortida del canal, quan surto, penso, el més avorrit ja està!!! Miro el crono i veig que porto una mica més d’una hora i nou minuts, no està malament. Agafo la bossa i cap a la carpa a canviar-me. M’ho prenc amb calma, quan surto de la carpa veig al Dani buscant la bici, jo tenia molt clar a on la teníem i li dic que vingui amb mi, veure’l fa que tingui el primer gran atac d’eufòria. Faig la resta de la transició com si fos un sprint, he posat gomes a les sabatilles de la bici i puc sortir volant. De cop sento que em criden… és la Olivia!!!! Ara ja està tot solucionat, només falta gaudir el dia. El Dani i jo fem els primers quilòmetres junts, riem i anem avançant gent. Ell de cop es posa a tirar com una animal i jo penso que no cal córrer tant, ell marxa i el perdo de vista. Vaig pedalant a bon ritme, estic còmode, menjo a gust, tot va sobre rodes. A cada poble hi ha muntanyes de gent, és espectacular, però de cop arribem a la primera pujada una mica llarga, a Gredding, allò és encara més impressionant, gent a banda i banda, escenari, la gent cridant, fent soroll, em deien de tot, jo no els entenia però m’encantava.

De tant en tant et trobaves algun espanyol i podies xerrar amb ell, va ajudar molt que posessin el nom als dorsals. Fins a aquest moment tot era una passada, però de cop, un revolt, i el que tothom parla de Roth, al fons veig una multitud de gent, el famós Solar Berg, no tinc adjectius per descriure-ho, ens mirem amb un francès i només amb la mirada ens entenem, ens fem un fart de riure plegats. Milers de persones a banda i banda, el pas te màxim un metre, em d’anar en fila d’un. Et criden, et fan la onada… estàs al cel, quan arribo a dalt m’adono que tinc la pell de gallina.

El següent lloc destacable és a on comença la segona volta, el revolt dels borratxos, centenars de persones a les terrasses amb immenses gerres de cervesa cridant com a bojos.

Començo la segona volta, i poc més endavant comencen els únics problemes que vaig tenir a tota la prova, primer el vent, comença a fer-se cada cop més fort, i allà a on rodava a més de 30km/h a la primera volta, no puc passar de 23 o 24. M’agafen ganes de fer el primer riu, m’aturo i no paro de veure en la poca estona que vaig estar aturat com no paren de passar grups de ciclistes, el vent ens deu tornar tramposos, jo no vull entrar al joc i segueixo en solitari. A la pujada de Gredding m’adono que si em poso dret em fa malt el genoll, això em preocupa, mai m’havia passat. El vent i el mal de genoll em fan patir. Sobre el km 140 començo també a tenir mal a l’esquena, a l’alçada dels lumbars, per mi també és una novetat, si pateixo d’esquena és de cervicals. Arribo a pensar que no podré córrer pels dolors. Els darrers quilòmetres són tots en baixada i això s’agraeix. Em recupero, i quan menys m’ho espero arribo a la transició. M’ho prenc amb molta calma. Tinc un problema, havia provat el cinturó de begudes però sense barretes a les butxaques, tot no hi cap i he de fer miracles. Al final surto de la carpa, i miracle, em noto les cames lleugeres. Començo a córrer i la Olivia me crida, em fa molta il•lusió. Em giro i vaig cap a ella a fer-li un petó. Em poso la música i començo la marató. Els dos primers quilòmetres els faig a 5’/km, he de frenar-me o no aguantaré. Les sensacions són molt bones, em trobo bé, però no em puc descuidar del Dani i el Joan Marc a l’Ironcat, es van vindre avall de cop. Poc més endavant veig a una noia de l’Aguaverde, és la Carmencita!!! Aprofito per presentar-me. Segueixo i de cop em sembla veure una samarreta del Barça, ostres si és el Dani! Penso que podrem anar junts, però després d’un petit bucle l’atrapo i veig que va caminant, li pregunto com està i em fa fora, em diu que segueixi que vaig molt bé, que a ell li tocarà patir.

Als avituallaments recordo els savis consells del Gami i camino per menjar i beure, però mai vaig haver de caminar per cansament o necessitat i això em donava confiança. Quan arribo al km 20 em trobo a la Olivia que me dona els bidonets amb l’Isotar, ja m’havia fulminat els quatre primers, nou atac d’eufòria, petó, ànims i a segui corrent. Varem quedar que ella aniria cap a l’arribada. A aquests alçades ho començo a veure clar i començo a pensar en qui més forces m’ha donat per fer el que vaig fer, el meu pare que va morir fa tres anys. Quan passo pel 22 veig a l’altre banda el 37 i començo a fer càlculs, si tot va bé faré entre 11:15 i 11:30. Quan deixem el canal entrem a un bosc, l’ombra s’agraeix. Després del bosc creuem un carrer amb moltes cases i comença una llarga pujada. Crec que estic somiant quan em creuo amb en Pontano, va caminant. Faig càlculs i veig que el punt de giro estarà al km 27. Ho encerto, decideixo que com tot ve de baixada fins al 30, donaré tot el que em queda però de forma progressiva. Pujo el ritme i en trobar-me bé cauen les primeres llàgrimes, vull centrar-me i em concentro per no anar-me’n de la cursa, el cap fred m’ha portat fins aquí, no ho espatllem.

A partir del 30, de nou al canal, començo a donar tot, vaig molt ràpid, rient i cantant, sóc extremadament feliç. De cop, al 34, sorpresa, la Oliva!!!! Però si havia d’estar a l’arribada!!!! Em va dir que va pensar que jo estaria per l’arrastre i que necessitaria recolzament, quan em va veure venir el primer que em va dir és… “on vas tant ràpid!!!!” Aquí si que no vaig poder més, plorera, emoció, il•lusió, eufòria… em va acompanyar uns metres però li vaig dir que anés a l’arribada que sinó no em veuria. A partir d’aquí vaig començar a pensar en moltes coses, el meu pare, i el feliç que hauria estat si hagués estat allà, la Olivia, que feliç sóc amb ella i quina paciència te amb els meus entrenaments, els meus “nous” amics des de que em dedico al triatló… el Dani que em dona consells i em fa riure… el Gami que m’ensenya un munt de coses… el Joan Marc que em fot canya perquè no vaig a acabar l’IC però que m’anima més que ningú… el Pep i el Kel que no paren de picar-me…. el Jordi al que admiro per la capacitat que te per fer coses sense tenir temps per entrenar… l’Andreu, el paio més autèntic i divertit del triatló català i que em va donar el millor consell per Roth… calma amb la bici!!!

Això s’acaba, arribo al 37, comença la darrera pujada per asfalt, començo a estar una mica cansat, però molt content. Arribo a l’entrada del poble, al fons veig les grades, això s’acaba, seré finisher. No tinc clar el temps perquè a la segona transició vaig parar el crono sense voler. Entro a la zona de grades i collons!!!!!!! Una rampa als isquios!!!!! Si mai he tingut problemes als isquios!!!!!! Decideixo que no penso entrar caminant, i amb la cara desencaixada entre el dolor, la plorera i l’eufòria entro a meta, no he vist a la Olivia, però espero que ella a mi si, ja sóc finisher!!!!

Em donen la medalla, la samarreta i un full a on posa el meu temps amb els parcials, han estat 11:27!!! A sobre he millorat la marca del meu cunyat!!! Ara ja està obligat a fer una altre Ironman… A la primera persona que conec a la que em trobo és a la Guada, pobre, descarrego tota la emoció acumulada sobre ella. Al cap d’una estona me la torno a trobar i em diu que m’ha guanyat per 30 segons… que ja tinc un nou repte!!! Al cap d’una estona em trobo al Dani, ens fem una abraçada i es sorprèn de veure’m tant d’hora, em felicita i li començo a explicar les meves sensacions

No em vull oblidar de les persones que m’han ajudat a assolir-ho… del meu cunyat per ficar-me el virus triatló, de la Silvia Tremoleda, la millor nutricionista del món per fer miracles amb el meu cos, i del Jaime Menendez de Luarca, el meu entrenador que ha aconseguit que fes un Ironman com diria ell de forma “digne”.

Roth 2006 només va tenir dos punts negatius, la retirada del Dani i el fet de no trobar-nos amb la Olivia a l’arribada, de fet una hora després de que jo acabés encara no ens havíem trobat. Pel primer jo no tinc la solució, l’haurà de posar el Dani, pel segon, intentarem solucionar-ho al juliol del 2007 a Klagenfurt, Austria, no penso entrar a meta sense fer-li un petó abans a la Olivia.

Un pensament sobre “Roth 2006 – El gran dia

  1. Nanu moltes felicitats, ja ets un nou vingut al club! Ara que el ritme no defalleixi!

    Molt emotiva la cronica! :)))

    Ens veiem al Tri de Barna!
    Salut boy!

    keLermAn

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s